Buscar

Un ☕ amb Josep Martinoy, especialista en Política Internacional

Quan ja havia decidit fer el Treball de Recerca sobre la Guerra Civil Siriana, vaig anar recollint opinions d'un munt d'experts i analistes d'aquest conflicte, moltes d'elles a través d'allò que s'escriu a les pàgines d'opinió dels diferents mitjans generalistes. Com sempre, hi ha opinions variades i diferenciades, que es miren el conflicte des de diferents punts de vista.

Em varen parlar d'en Josep Martinoy, un periodista que fa conferències de Política Internacional i que fa una anàlisi molt acurada de tots els temes, moltes vegades amb una visió molt particular. Em va interessar molt i en saber que era gironí vaig localitzar-lo. Realment té una visió del món i dels conflictes que hi trobem molt particular.


Josep Martinoy i Guillem Valls a Torroella de Montgrí



Em vaig desplaçar a Torroella de Montgrí on viu actualment per poder fer l'entrevista que m'agradaria començar amb la seva biografia.

En Josep Martinoy va néixer el 1961 a Torroella de Montgrí. És periodista, llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB des de l'any 1988. El 1984 va començar a col·laborar amb El Punt, la Cadena Ser i una revista d'Unió de Pagesos que es deia La Terra. Des d'aquest any i fins el 2011 ha treballat a El Punt, on ha estat Cap de secció, Cap d'àrea, Cap de redacció, bàsicament sempre en temes de política internacional i científics, i, finalment, van nomenar-lo sotsdirector d'El Punt Avui. Durant 15 anys ha estat professor de l'Escola Superior de Relacions Públiques i Comunicació, on ha impartit classes d'anàlisi de l'actualitat (política internacional i estat del món) i de redacció periodística. En l'actualitat imparteix conferències sobre política internacional a diferents àmbits. A Girona el podem seguir per un cicle de conferències de la Casa de Cultura anomenat Mapa Mundi.

Em rep amb un mapa de Peters en el qual hi ha un resum de tots els conflictes actius en l'actualitat i de tots els països en què no es respecten els drets humans. Més que una entrevista es converteix en una classe magistral per entendre l'estat del món actual on tot està interrelacionat.


-


Pel que fa a l'estat del món, sosté que el veritable tema que generarà conflictes és el medi ambiental. Hi ha un escalfament importantíssim, amb unes dada claríssima: la concentració de CO2 a l'atmosfera, a causa de que fa un segle que cremem petroli i molt més temps que cremem carbó, a un ritme molt gran. A principis del 2000 es fa una política d'energies alternatives però la crisi econòmica ho ha frenat molt. La concentració del CO2 a l'atmosfera es mesura per pars per milió és actualment de 391 i es diu que globalment, serà preocupant si passa dels 400, quan el canvi climàtic serà ja imparable. La temperatura mitjana pujarà entre 1 i 6 graus abans del 2100. Actualment tenim la mateixa concentració que fa 2000 anys a causa dels volcans. Si passés de 500, l'atmosfera seria irrespirable pels homes. Estem escalfant el planeta i pràcticament tot l'augment s'acumula a l'aigua. Les corrents que regulen el clima de les zones temperades estan tallant el seu recorregut i estem canviant el clima per complet. Per exemple, augmenta molt el nivell de les aigües, el mar s'acidifica molt, el seu Ph disminueix i molts animals no podran sobreviure-hi.

Dit això, per arribar a l'actual conflicte sirià, cal retrocedir fins l'any 1980. El problema de Síria ve de molt endarrera.

El primer dimarts, després del primer dilluns del mes de novembre dels anys de traspàs hi ha una elecció presidencial als EEUU. L'any 80 surt elegit Ronald Reagan, gran president per als americans encara que mal considerat a Europa. Aquest president representa la revolució dels neocons, de la dreta més radical. Els EEUU necessiten 25 milions de barrils diaris. Tot i que té petroli no en té gaire i les reserves que té, bàsicament a Alaska, les guarda perquè sap que el petroli podrà esdevenir el gran problema mundial. El 90% del petroli està a la zona on posant un punt amb el compàs, més o menys a la zona calenta de Síria-Iran-Iraq, trobarem les grans zones de reserva petrolífera: Caucas, Orient Mitjà, Líbia... zona on s'han produït la majoria de grans guerres dels últims anys perquè EEUU sempre ha intentat controlar el petroli d'aquesta zona. Per exemple, tots sabem que la Xina està en procés d'expansió i necessita petroli. Quan ha anat a buscar-lo a aquesta gran zona productora d'Orient Mitjà no n'ha trobat perquè occident ja la té monopolitzada i ha hagut d'expansionar-se, sortint per l'estret de Malaca, pas estratègic que els EEUU volen controlar posant bases a Malàsia i Indonèsia per si hi hagués una hipotètica 3a Guerra Mundial. Si es tanca aquest estret s'obliga als vaixells xinesos a travessar tot el Pacífic per anar a buscar a Veneçuela i també, bàsicament, s'estan expansionant pel continent africà buscant el preuat or negre. Hem de pensar que el petroli domina el mercat energètic des de fa més de cent anys. Si parlem de gas natural, hem de saber que bàsicament és un subproducte del petroli.

No és que no et vulgui parlar de Síria però tot està interrelacionat i, de fet, estem parlant de diferents conflictes que podríem anomenar la Guerra del Petroli. Ronald Reagan dissenya una estratègia perquè és conscient que d'aquí uns cinquanta anys el petroli s'acaba. Em recomana entrar a la pàgina web www.poodwadle.com per comprovar-ho. Hi veiem que d'aquí trenta-nou anys, amb el ritme de producció actual, el petroli s'esgotarà. Això vol dir que tota aquesta zona que ara és rica, sap que se li acaba el seu estatus. Es provoquen guerres per controlar el petroli: Iraq, Kuwait... Per exemple, British Petroleum va fer donar una zona als àrabs però, a canvi, domina la desembocadura del Tigris i l'Eufrates que controla i té sota d'ella una bossa de petroli on es troba el 30% de la producció mundial.

Queda Iran com a gran problema. Síria no és el problema. L'any 1979, Iran estava sota la influència dels EEUU gràcies a la presencia de Reza Phalevi, el sha de Pèrsia. hi ha una revolució, la de l'aiatol·là xiïta Jomeini. Farà fora el sha i després, una vegada ha vençut, proclama que tant enemics són els americans com els russos, que per ell no són creients. Comença a haver-hi molts problemes amb Rússia, amb Iran, amb els

txetxens... Es barregen problemes religiosos. Iran que era prooccidental es converteix en un enemic. El 1973, bàsicament Síria i Egipte, van intentar atacar Israel per la festa del Yom Kippur. Els americans van ajudar els israelians i van guanyar. La resposta dels països àrabs va ser boicotejar la venda de petroli a Occident amb la qual, per primer cop, va veure que depenia molt del petroli de l'Orient Mitjà. En aquell moment els cotxes gastaven molts més litres per quilòmetre que ara. Va interessar buscar l'estalvi. El consum es va reduir un terç a tot el món. Tot això s'ha de tenir en compte perquè a aquell ritme el petroli ja estaria acabat. El petroli escala de preu perquè és un bé escàs però no puja massa per no frenar l'economia. El principal productor de plaques solars és British Petroleum en un intent d'assegurar-se el control de l'energia. Qui té petroli té poder però ja comença a donar mostres d'agonia.




En aquest gràfic podem veure les reserves, la producció i el consum de petroli de cada zona estimades l'any 2011.

Els anys 80 Iran canvia de mans amb la Revolució de Jomeini i Reagan veu que ha de garantir el subministrament. Per frenar Jomeini, Iraq, Kuwait, EEUU i els soviètics donen armes i diners a Saddam Hussein per atacar Jomeini i començar una guerra que va des del 1980 al 1988. És cruenta, amb armes químiques, mines, destrucció de ciutats i molts morts. Tots dos països, Iraq i Iran van quedar arruïnats, es van destruir les estructures d'extracció petrolífera cosa que va fer que occident intercedís en el final del conflicte. Saddam Hussein, el 2 d'agost de 1990 envairà Kuwait perquè no rep l'ajuda promesa per part d'Occident després d'haver atacat Iran. Kuwait demana ajuda als EEUU i rep auxili. Aràbia Saudita té la Meca i Medina, dues ciutats sagrades. Envien tropes occidentals a terra islàmica sagrada i comença a haver-hi rebuig vers els occidentals. Un dels que lidera la protesta és Ossama Bin Laden, saudita, i també hi haurà guerra. Rússia veu que la revolució islàmica es pot estendre a l'Afganistan, que està sota la seva influència. Hi envien l'exèrcit i durant 8 anys hi haurà una guerra de la qual els russos acabaran marxant. A Iran quedaran els xiïtes i a l'Afganistan quedaran els talibans, paraula que significa "estudiants de religió", que vénen del Pakistan, pagats per la CIA, per lluitar contra els soviètics. Bin Laden cobrava de la CIA. Podríem dir que els americans creen un monstre que acaba girant-se contra ells. L'Afganistan es converteix en la zona on Bin Laden funda Al-qaeda que vol dir "la xarxa". Els talibans governen el país amb unes idees totalment reaccionàries. Afganistan no té petroli però és el pas de sortida per un oleoducte que ha d'anar a l'Índia i el Pakistan, Per tant, interessa només com a pas, no com a extracció.

El 19 de març del 2003 s'inicia la ja coneguda guerra de l'Iraq que encara continua. EEUU no fa cap guerra que un cop acabada no hi deixi 10.000 homes al terreny. Hi ha bases americanes a tot el món. Per exemple, a l'Illa Diego García, té un gran arsenal atòmic des d'on controla tota la zona on hi ha l'energia i on hi ha la major concentració de població mundial (Xina i Índia). Podem veure en aquests mapes les bases americanes a la zona de l'Àsia central.




Recentment hi ha els atemptats de l'11 de setembre. Bush, sobretot, liberalitzarà l'economia. Ajudarà a la circulació de diner que acabarà provocant la coneguda crisi de les hipoteques subprime que fa esclatar l'actual crisi econòmica. La crisi americana esclata amb la caiguda de Lehman Brothers, el 18 de setembre de 2008. Europa una mica més tard també entrarà en la crisi del deute. Tot això ha fet que la resposta europea per reduir el dèficit hagi estat la d'incrementar impostos, la qual cosa ha provocat el fre de l'activitat econòmica. Aquesta crisi que és occidental, provocada a EEUU, ha avançat d'est a oest i ha provocat un canvi en els fluxos turístics que bàsicament van de nord a sud. Com més al sud, més barat. Aquesta crisi afecta sobretot als països tranquils del nord d'Àfrica: Tunísia, Egipte... Són tranquils perquè tenen governs amb suport occidental, amb uns dictadors que a Occident ja li van bé. La defensa occidental no està al Mediterrani sinó més avall. Sota de la 1a franja africana, hi ha països inestables: Mali, Níger, Txad... Molts d'aquests països tranquils depenen molt del turisme i la Primavera Àrab ha fet que entrin en una greu crisi econòmica.

La Primavera Àrab a Tunísia esclata quan Mohamed Bouazizi, un noi que ven fruita pels carrers, tip de no tenir oportunitats per guanyar-se la vida, s'autoimmola. Les revoltes aconseguiran fer fora el dictador Ben Alí. Després d'això Occident perd el control d'aquest país. Això s'estén com la pólvora, per exemple a Egipte. Una vegada derrocat el dictador Mubarak, el control del país s'afebleix i es torna un país més inestable, sobretot per a Occident. Han entrat molts islamistes aprofitant el buit o debilitat de poder. L'actual president és un islamista moderat, dels germans musulmans, encara que qui garanteix l'ordre és l'exèrcit. Si no fos així el país estaria fora de control. Els occidentals volen controlar el canal de Suez que és d'Egipte. És bàsic per a Occident. Líbia també acaba derrocant el dictador Gadafi que tenia, en molts moments, les simpaties occidentals. Líbia està formada per diferents tribus, com la dels Gadafi. Líbia rep de ple perquè Occident es veu obligada a seguir el mateix esquema de repudiar els dictadors que el poble no vol tot i que treure Gadafi ha desestabilitzat el control d'Occident sobre aquesta zona.

També es diu que a EEUU, Israel, Aràbia Saudita o a la mateixa cadena Al Jazeera, els interessaven les revoltes de la Primavera Àrab i les fomentaven.

Hi ha llocs on la revolta no ha triomfat, per exemple a Algèria. Occident ha tancat els ulls perquè és on hi ha molt gas que és vital per a l'energia de molts països occidentals. És poder aquest motiu que el dictador Bouteflika segueix en el poder. Líbia, davant la possibilitat que hi entrin islamistes, fa que occident ataqui, derroqui Gadafi i posa en el govern una junta provisional dominada per Occident. D'aquesta manera salvaguarda els interessos petrolífers que té a la zona. En resum, tot s'ha d'englobar amb una estratègia més global. El conflicte de Síria s'ha de veure com un primer pas d'aquesta 3a guerra mundial per acabar el que va dissenyar Reagan de controlar tot la zona d'extracció petrolífera.


Després d'aquesta explicació tan extensa, permeti'm algunes preguntes. Creu que l'espurna que fa esclatar la revolta a Síria té a veure amb l'ona expansiva que provoca l'anomenada Primavera Àrab o creu que la gent ja feia temps que volia canviar el sistema de govern hereditari i/o desfer-se de la dictadura Al-Assad?

A imitació del que havia passat a Tunísia, Egipte, Líbia... a Síria esclata una Primavera Àrab. Síria té un paper determinat a la zona. Era qui garantia la pau al Líban que ja hem vist que s'ha desestabilitzat després de que Síria entrés en conflicte. Síria és aliada d'Iran però ha quedat aïllada. Recordem que al cantó hi té Iraq, prèviament atacada per EEUU. Tot i així, és el gran enemic d'Israel. Al-Assad és un dictador però estabilitzava el país. El pare d'Al-Assad ja massacrava la població, una població que es mou molt per ètnies i religions.

És evident que la gent estava oprimida amb el règim d'Al-Assad i una petita espurna ha fet que esclati tot. El poble vol desfer-se de les dictadures perquè hi ha una violació

sistemàtica dels drets humans que fa que quan hi ha oportunitat de revertir-ho la gent reaccioni.


Hi ha grans diferències entre la revolta a Síria i la resta de països àrabs?

A Síria la guerra ha durat molt, sobretot perquè hi ha influència de països externs. El camp de batalla és molt més delicat: té Israel al cantó. Té una mica més de metxa que altres llocs, tot i que és per mimetisme a la resta de revoltes de la Primavera Àrab. Al-Assad, però, ha actuat diferent que altres dictadors on la Primavera Àrab ha triomfat: ha fet de dictador, sense donar cap concessió a cap tipus de reforma. No ha demostrat feblesa. Defensa l'argument que qui l'ataca no són revolucionaris sinó terroristes.


Com valoraria la Primavera Àrab? Creu que pot ser un bon revulsiu democràtic per aquests països?

No ho crec. Aquests països s'han desestabilitzat i és difícil saber cap a on aniran. L'espurna és econòmica però hi ha uns substrat d'opressió dels dictadors cap el poble, de violacions dels drets humans, que són els que han fet pòsit i han fet que la Primavera Àrab esclatés.


Com era Síria abans de la guerra? Pensa que tindrà capacitat de recuperar l'estatus que tenia o haurà retrocedit molt en tots els àmbits? Esdevindrà un país pobre sense recursos?

La Síria d'abans de la guerra era un país que anava fent, sobretot perquè és la que va portar la pau al Líban. Controlava el Líban. Durant la guerra del 68, la dels Sis dies, Israel va capturar a Egipte el Sinaí, a Jordània Cisjordània i a Síria els Alts del Golan, actualment de l'estat d'Israel. Des d'allà es controla el nord d'Israel i el riu Jordà, que neix a Síria, i és l'única font d'aigua potable de la zona, d'una zona seca. Els israelians no tornaran mai els Alts del Golan a Síria.

Es vivia relativament bé. S'anava obrint a poc a poc al turisme i comercialment tenien punts importants com el de Damasc. No era un país pobre com podràs comprovar si entres a la web de la CIA, www.cia.gov, a l'apartat del world fact. No estaven malament però no tenien petroli.

Pel que fa a la seva recuperació després de la guerra, penso que tots els països on hi ha gran destrucció es tornen a generar expectatives perquè cal refer el país, les seves infraestructures... En un primer moment el país recula molt però tard o d'hora es regenera.


Com veu la dictadura del president Bashar al-Assad?

Aquest personatge, que per cert és de professió oculista, és més occidentalitzat que el seu pare. No és molt carismàtic. Pensem que com a tot arreu funciona el sistema, en aquest cas el de la dictadura, i no importa massa el perfil del polític o del dictador de torn.


Els mitjans han parlat molt de la influència de la família Al-Assad en el conflicte, sobretot de la influència del seu germà petit Masher que dirigeix la repressió. Què pensa d'aquest personatge?

Tenen una mena de dictadura hereditària i és possible que sigui el personatge més repressor i sanguinari de la família, tal i com l'ha retratat els mitjans de comunicació. Tot i així, aquesta mena de dictadura "familiaritzada" la podem trobar fins i tot en règims comunistes com el de Corea del Nord que podríem considerar com una mena de monarquia comunista. Per tant, no és tan estrany.


Està organitzada la resistència? Qui la recolza?

La recolza Turquia, EEUU-Israel, Europa... Les últimes tendències diuen que Aràbia Saudita està ajudant als rebels.


Intervenen els EEUU a través d'Israel?

Israel és una peça artificial posada l'any 1948 a la zona, desprs a Qatar﷽ per tot Europa mesquita pagades per ells. La cadena Al Jazeera i l'ataca no si Gadafi i posa al govern una junta provés de la 2a Guerra Mundial. El lloc on hi ha més jueus després d'Israel és als EEUU, amb uns lobbies molt potents que interfereixen molt a la política americana i són molt influents. Condicionen molt la política internacional americana.


Des de que ha començat la guerra, hi ha hagut un gran augment de formació de grups islàmics que donen suport a l'ELS. Creu que això pot desencadenar un augment de la radicalització o l'extremisme islàmic?

Síria es pot transformar en un país radical, com Egipte.


Estaria d'acord amb els que pensen que una vegada acabi la crisi siriana la societat estarà dividida en moltes minories sectàries o ètnies? Hi pot haver una balcanització del conflicte?

Síria quedarà desmembrada. No es balcanitzarà. Allà hi havia un conflicte religiós, amb cultures diferents, diferències econòmiques nord-sud... Als Balcans el panorama era diferent, era un xoc islàmic, cristià i cristià ortodox, un punt conflictiu en totes les guerres.


Com valoraria la posició de Turquia en el conflicte?

No hi ha res blanc o negre. Turquia vol entrar a la Unió Europea. Erdogan està agafant un paper de pes dins de la zona. Turquia i Israel tenen llaços comercials i tots dos comparteixen el problema del Kurdistà.


Pensa que hi hauria d'haver una intervenció internacional? Creu que l'ONU està tenint un paper correcte en aquest conflicte? S'hauria de posicionar unitàriament, prendre una decisió comuna a partir d'una majoria? S'haurien de canviar les estructures de l'ONU per poder incidir en els conflictes de manera efectiva?

L'ONU no serveix de res. Després de la 1a guerra mundial es crea la Societat de Nacions. Després de la 2a, es creen les Nacions Unides. El problema principal és que tenen un model post-guerra. Tenen dret de vet: Rússia, Xina, EEUU, la Gran Bretanya i França. És un model caducat. No tenen credibilitat. Tenen uns cascos blaus d'interposició però poc efectius en els conflictes. Només tenen força els països amb dret a vet. Hi ha 3 posicions: EEUU amb els europeus, Rússia i Xina. En aquest moment Rússia està occidentalitzada i Xina té uns llaços econòmics massa importants amb Occident. A la pràctica, en aquest moment, diríem que la visió d'EEUU és la predominant. Cal tenir en compte que la indústria de la guerra és la primera indústria dels EEUU. Els conflictes són inevitables cada "dos"anys.


Veu possible acabar el conflicte amb una solució diplomàtica o a través d'un mediador internacional? Creu que l'enviat especial de l'ONU està jugant un bon paper per resoldre aquest conflicte?

No. Els secretaris generals de l'ONU no tenen cap representativitat real.


Pot esdevenir Síria un nou Egipte?

A Egipte no saps qui mana però l'exèrcit continua sòlid. El perill és que hi arribin islamistes però la idea és canviar la cara del mandatari però seguir tenint un aliat d'Occident.


Quin bàndol preferiria que sortís victoriós d'aquest conflicte? Per què?

La veritat és que no em genera més simpatia un bàndol o altre però cal anar molt en compte amb qui ocuparà el poder després.


Quin govern creu que s'instaurarà a Síria?

No ho sé però hi ha el perill dels grups islamistes, del buit de poder... Tenim el cas dels països on ha triomfat la Primavera Àrab. Realment no se sap massa bé qui hi ha en el poder.


Com creu que quedarà la Lliga Àrab després del desenllaç de la guerra?

La lliga àrab ja no serveix de res. La producció de petroli que Iran pot desestabilitzar, Occident ja la treu d'Iraq, d'Aràbia Saudita i Kuwait. Ja no és un problema que Iran deixi de produir. Tenen reserva però en l'actualitat produeixen poc.


Veu aquesta guerra a punt de finalitzar o veu lluny la fi del conflicte armat?

Síria és una anècdota en l'escalada de tensió entre Occident i Iran. La guerra sobre un escenari així és guerra tipus Al-qaeda. El conflicte armat pot ser curt o llarg. Tard o d'hora el president Al-Assad caurà.


Com creu que acabarà la guerra? Que pot passar en un futur?

Crec que hi haurà un conflicte internacional, bàsicament provocat per l'enfrontament entre Israel i Iran. Hi ha un altre factor que pot desestabilitzar més la zona. El desenllaç de les eleccions americanes. Està clar que hi haurà una nova guerra perquè Israel atacarà Iran que l'amenaça bombes atòmiques. M'arrisco més. Crec que si guanya Romney hi haurà un atac imminent. Estava preparat per l'agost i no es va fer. Obama va demanar que passessin les eleccions. Com a tard, m'arrisco a preveure'l pel 2013. A Iran se li frenarà qualsevol aspiració nuclear. Poden haver-hi reaccions a tot el món. Tots condemnaran però no faran res. Els aliats del govern sirià, per exemple Rússia o Xina, no tindran una reacció ferma perquè la situació ha canviat. Rússia o Xina no tenen cap interès en entrar en conflicte amb Israel, o sigui amb EEUU perquè els mercats s'han globalitzat, Xina ha fet de prestamista als americans... no hi ha cap interès en perdre els llaços comercial amb occident que desequilibrarien el comerç i l'economia. Rússia s'ha occidentalitzat i tot i que li interessa mantenir la seva influència no pot entrar en guerra amb occident.

Iran és xiïta i el poder àrab està en els sunnites. L'única reacció preocupant és la de Hezbolà, una milícia palestina, que viuen al sud del Líban, que són xiïtes i reben diners de l'Iran. Però és una milícia que només pot crear problemes al nord d'Israel. Poden haver-hi reaccions islamistes però sense força conjunta per anar contra l'eix Israel-EEUU. La reacció d'Israel cap a Iran podrà "travessar" Iraq, en canvi, a la inversa, Iran no podrà arribar a Israel a través d'Iraq, ple de soldats americans, que pràcticament controlen tot el país. Si Israel ataca Iran el conflicte s'internacionalitzarà. Iran no podrà atacar amb armes nuclears Israel i si ho fa serà el seu error. Atacar Israel equival a atacar EEUU que té un potencial increïble. De fet, el 23 d'octubre d'enguany Israel va atacar una fàbrica d'armes al sud del Sudan. Aquesta fàbrica era de l'Iran. La prèvia d'un atac d'Israel a l'Iran ja s'està fent al Sudan. Iran, però, no vol està sotmès a Occident. Admadinejad és un islamista radical. Amb l'excusa que Iran vol bombardejar Israel, l'atacaran i posaran un govern amic d'Occident per obtenir el seu petroli. A Iran no el podrà ajudar ningú. Es vol fer caure l'Iran per portar el petroli cap a Occident. EEUU encara domina el món, tot i que econòmicament sembli que l'imperi cau. EEUU té bases americanes a tot el món que garanteixen aquest equilibri de forces i li donen un paper preponderant.

Com ja he dit, el conflicte de Síria s'ha de veure com un primer pas d'aquesta 3a guerra mundial per acabar el que va dissenyar Reagan de controlar tota la zona d'extracció petrolífera.


Moltes gràcies, Sr. Martinoy.

16 vistas

 Amb la col·laboració de

 T'agrada el que llegeixes? Contacta'm !

© 2017. Creat per Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now