L’Itàlia ingovernable pel discurs populista

March 11, 2018

Dos dies abans de les eleccions italianes, el polèmic Steve Bannon presagiava que “els italians han anat més lluny, en un temps més curt, que els britànics amb el Brexit i els nord-americans amb l’elecció de Trump. Itàlia és la líder.”

 

L’excap de campanya de l’actual president dels Estats Units no s’equivocava i, en les darreres eleccions italianes, el resultat acumulat pels partits populistes, d’extrema dreta o directament antisistema, ha superat el 50% dels vots. Aquesta és la suma de la Lliga, el Moviment 5 Estrelles i els postfeixistes Germans d’Itàlia. Una suma que ha convertit a La Bota en la màxima representació del populisme al Vell Continent.

 

El candidat ultraconservador i populista a qui donava suport Bannon, Matteo Salvini, líder del partit d’extrema dreta La Lliga, abans coneguda com la Lliga Nord, ha sorprès tothom avançant per la dreta a Silvio Berlusconi amb la seva campanya d’“Itàlia primer” i comptant amb el suport del 18% de l’electorat italià.

Per la seva part, 11 millons d’italians (un 32% dels vots), han votat el Moviment 5 Estrelles, un partit que es defineix com a postideològic, el clàssic “ni de dretes ni d’esquerres”, que tant agrada als partits populistes. Tot i quedar-se lluny de la majoria, aquest partit ha estat el gran guanyador de les eleccions i ha aconseguit allò que volen tots els partits populistes: la ingovernabilitat.

 

 

 

 

El Moviment 5 Estrelles usa principalment un populisme classista, també anomenat “populisme d’esquerres”, que espera representar a “la gent”, “a tot el poble italià”, de l’enemic que és la “casta”: polítics, banquers, multinacionals, l’establishment… En definitiva, “a tots els rics que han prosperat a costa d’empobrir els treballadors”. Creant així un “nosaltres” i un “ells” en el discurs.

 

La Lliga combina el “populisme d’esquerres” amb el “populisme de dretes”, un populisme nacionalista molt més perillós, on l’antagonista és l’estranger: “tots aquells que s’infiltren en el nostre país (immigració o importacions) per arruïnar a les companyies de la pàtria, tot condemnant a l’atur els seus treballadors i a la ruïna els seus empresaris”.

 

D’altra banda, els partits tradicionals italians van deixar el terreny ben adobat per al creixement dels partits populistes, cometent gravíssims errors d’estratègia. En primer lloc, el Partit Demòcrata italià presentant a Renzi com a candidat, un líder que era percebut per la gran majoria de votants com el representant de l’establishment, com el Macron italià. I el partit Forza Italia, que presentava el dinosaure polític Silvio Berlusconi, un magnat corromput pel sistema i que encarna a la perfecció la “vella política que tanta desafecció genera avui dia.

 

No és casualitat que a Itàlia, on tant agraden els discursos radicals, sigui també el país dels 64 governs en els últims 70 anys. Els partits populistes busquen la ingovernabilitat i la polarització de la societat, tot sembrant el discurs de l’odi.

 

 

 

 

 

 

Share on Facebook
Share on Twitter
Please reload

 Amb la col·laboració de

 T'agrada el que llegeixes? Contacta'm !

© 2017. Creat per Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now