Un cafè ☕ amb Martí Anglada

 

La conversa amb Martí Anglada va tenir lloc el dimarts 10 d’abril pels volts de la 1 del migdia al bar-restaurant del Nou Espai Mallorca[1], sis dies després de la decisió del jutge de Schlewig-Holstein de no extradir a Carles Puigdemont pel delicte de rebel·lió.

 

Foto [2]

 

 

 

Amb el meu amic Aldo Frediani vam contactar amb el senyor Anglada perquè ens interessava la seva opinió sobre els recents aconteixements a l’entorn del procés que han tingut lloc a Alemanya, o sigui, la detenció de Carles Puigdemont i la decisió judicial de no d’extradir-lo per rebel·lió.

També volia saber més coses del país germànic, en el qual ha viscut aquest periodista gironí diversos anys, Entre altres facetes, del 2009 al 2011, va exercir-hi la corresponsalia de TV3 a Berlín. Fruit d’aquestes experiències, l’any 2014 en va publicar un llibre titulat “La via alemanya”, una crònica d’un viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba.

Martí Anglada (Girona, 1949) té una biografia llarga. Després de quaranta anys de carrera periodística, és un dels homes que ha representat Catalunya al món en ple procés cap a la independència. L’últim càrrec fou el de delegat del govern català a França i Suïssa, com a diplomàtic.

 

Després de demanar un cafè amb llet i un te amb mel per al senyor Anglada vam començar l’entrevista.

 

 

~

 

 

GUILLEM VALLS (@Guillem_Valls_): Quina visió creu que hi havia a Alemanya dels catalans i del seu procés d’independència en el moment en què va escriure La Via alemanya? Creu que des de l’arribada de Puigdemont ha canviat? Ara podem veure diaris com el Der Spiegel i fins i tot periodistes famosos, com Jakob Augstein, amigables amb el procés català…

 

MARTÍ ANGLADA (@AngladaMarti): Home, no és que hagi canviat. Ha nascut i ha crescut. Quan vaig escriure el llibre que es va publicar el 2014, ja havia viscut a Alemanya i en vaig tornar el 2011. Hi vaig tornar-hi pel llibre en dues tongades l’any 2013, durant la primavera, que és quan vaig fer el treball de camp. És un llibre guia en forma de viatge que parla sobre l’Alemanya luterana. Concretament, en forma de viatge per la conca del riu Elba, la conca luterana d’Alemanya. És un viatge que vaig fer, real, amb el luteranisme al cap, i és una simbiosi de viatge i d’explicació d’un país. Alguns llocs ja els coneixia però hi vaig tornar-hi amb aquesta idea al cap. D’això ja han passat quatre anys i llavors de Catalunya no se’n parlava. El 9N no havia passat. Aquest fet sí que va ser notícia.

 

L’única notícia que hi havia hagut anterior feia referència als 11 de setembre del 2012 i 2013. El primer pel fet de ser-ho però, el 2013, es va fer la Via Catalana que va tenir un gran impacte gràfic. Tot i així no era una notícia constant als diaris, com a molt l’endemà de les diades. Aquests esclats, l’única cosa que els hi deia és que hi havia un desig d’independència de Catalunya d’una part de la població. Però no sabien el relat de l’Estatut del 2006 tombat el 2010. Els diaris n’havien parlat mínimament perquè no tenien especialistes en aquella època. S’havien construït una imatge però no tenien el fons. Els corresponsals sí però els periodistes, en general, no coneixien el tema català. Només tenien un titular sobre un moviment popular. No en sabien l’origen. Per exemple, si es parlava de la prohibició de les curses de braus no ho lligaven, no tenien un quadre de la situació. Eren una sèrie de flaixos. No era un tema de debat i, per tant, no generava mostres d’antipatia ni de simpatia. El 9N va tenir una càrrega política més forta perquè va suposar un esforç per votar.

 

A partir del 2014 ja hi havia hagut un crescendo des del 9N i les eleccions del 2015. Els diaris alemanys van començar a tenir la figura de l’especialista en temes de Catalunya, que abans no hi era. És la persona que té el deure de seguir-ho, conèixer-ho i informar-se per poder reaccionar i escriure una peça sense equivocar-se. Per tant, aniria entre el 9N i l’octubre passat. Els diaris principals tenien com a mínim una persona que coneixia el tema català a part del corresponsal. Per ordre d’audiències, el Frankfurter Allgemeine…, el Die Welt, el Süddeutsche Zeitung de Munich i el Die Welt d’Hamburg… fins i tot diaris de quarta i cinquena fila com el Berliner Zeitung també el tenien. Aquests especialistes van escriure molt més, sobretot a partir de l’1 d’octubre.

 

A partir del 2014 ja hi havia hagut un crescendo des del 9N i les eleccions del 2015. Els diaris alemanys van començar a tenir la figura de l’especialista en temes de Catalunya que abans no hi era. Els diaris principals ja tenien com a mínim una persona que coneixia el tema català a part del corresponsal. Aquests especialistes van escriure molt més, sobretot a partir de l’1-O. ”

 

La premsa i les televisions, que a vegades no en som conscients. El discurs del president Puigdemont del dia 10 d’octubre, aquell que semblava que declararia la independència i al cap d’uns segons va dir que no, el van donar les cadenes de 24 hores alemanyes, el van donar totes, en directe! Ja és conegut que la Sra. Merkel el va estar mirant, seguint-lo. Les imatges de l’1 d’octubre les va veure tothom a Alemanya.

 

Hi va haver un crescendo de coneixement del tema però l’opinió pública sempre s’ha mostrat hostil perquè el terme unitat l’estimen molt. Com que ells són un país federal, amb equilibris, on això del finançament interlands que aquí seria el finançament autonòmic, el coneixen molt bé. Saben que hi ha moltes disputes, que hi ha estats que tenen més història, com Baviera, però el tema unitat l’estimen molt. Per tant, els hi costa molt acceptar els terme separació, secessió, independència… però al mateix temps també els hi costa acceptar el centralisme, la rigidesa i el no solucionar les coses pel diàleg. Per tant, a l’opinió pública alemanya li costa acceptar que pugui haver-hi set anys sense diàleg. No entenen com no s’ha agafat la via política que és com se solucionen els temes “federals”.

 

“ A l’’opinió pública alemanya li costa acceptar que hi pugui haver set anys sense diàleg. Els hi costa molt acceptar els terme separació, secessió, independència… però al mateix temps també els hi costa acceptar el centralisme, la rigidesa i el no solucionar les coses pel diàleg. No entenen com no s’ha agafat la via política que és com se solucionen els temes “federals”. ”

 

En aquest sentit la mentalitat és igual que la d’un suís, que encara ho entén millor per la seva diversitat lingüística. No entenen la secessió ni el no moure fitxa del govern que només ha agafat la via judicial. Per saturació, el tema s’havia adormit després del mes d’octubre, que va ser molt potent informativament a Alemanya i a molts llocs del món. Això ha canviat amb la detenció del president Puigdemont que ha revifat una informació de la qual tothom ja en sap coses. Alguns mitjans i alguns parlamentaris ofereixen mediació i diàleg que és com es resolen aquests temes.

D’altra banda, el leitmotiv del govern alemany ha sigut sempre que això s’ha de resoldre segons l’ordre constitucional espanyol, la qual cosa no exclou cap mediació de ningú. Aquesta és la forma que han utilitzat sempre. Alguna vegada també han utilitzat que s’hauria de solucionar per la via del diàleg.

 

 

GV: Com creu que es prenen Alemanya i la UE la deriva euroescèptica i fins i tot germanofòbica d'Espanya per la decisió judicial? Creu que això pot fer que s’accelerin les negociacions?

 

MA: No. Això és una cosa de consum intern, d’efectes perniciosos per a la imatge d’Espanya a la Unió Europea.

 

A veure, hi ha dos extrems dintre aquest món. Hi ha el González Pons i hi ha el Jiménez Losantos. González Pons perquè és del partit del govern, perquè és el cap dels diputats populars al parlament d’Estrasburg. És qui representa, millor que ningú, la veu a Europa del govern espanyol. Va fer una carta a tots els eurodiputats en la qual els hi recorda que a Alemanya estan prohibits els partits que proclamin la secessió i que un jutge espanyol mai rebutjaria el que li demanés un d’alemany. El que passa és que omet el fons pel qual se’ls acusa. Si Alemanya acusés un partit prosecessió i il·legal d’assassinat, i aquest fos inexistent, el jutge espanyol tampoc ho admetria. No entra en el fons de la qüestió. En canvi, retreu a Alemanya que no hi hagi solidaritat entre els països de la UE.

 

“ Això és una cosa de consum intern, d’efectes perniciosos per a la imatge d’Espanya a la Unió Europea. Hi ha dos extrems dintre aquest món. Hi ha el González Pons i hi ha el Jiménez Losantos. González Pons perquè és del partit del govern, perquè és el cap dels diputats populars al parlament d’Estrasburg. És qui representa, millor que ningú, la veu a Europa del govern espanyol.

 

A Espanya estan molt ofesos perquè el ‘no’ d’Alemanya és un no al sistema d’estat de dret espanyol. Pensen que els socis no han de jutjar l’estat de dret de l’altre, que hi ha una confiança d’entrada… però això no és així a l’actual Unió Europea. No ho és perquè també hi ha Polònia, Hongria… a dins de la UE hi ha problemes d’homologació democràtica entre els socis. Aquesta és la realitat. Com que aquests arguments són molt fàcils d’entendre a Brusel·les i Estrasburg, aquest rebec euroescèptic que els ha sortit no els hi fa cap favor. Els col·loca a la mateixa altura, al mateix front, de l’euroescepticisme que ha utilitzat Orban i el govern polonès. Els col·loca al mateix front, al mateix bàndol. El fons de la qüestió el coneix tothom. Si no hi ha assassinat no pots acusar a ningú d’haver-lo comès. És igual que hi hagi euroordres o el que hi hagi.

Per tant, de tota manera, això ho fan per a consum intern. Quan el González Pons va a Sevilla, on estaven desesperats entre la Cifuentes i això, escenifiquen una mica de xuleria euroescèptica. La carta surt d’aquest discurs i la veig destinada al consum intern, per al seu electorat.

 

A Espanya estan molt ofesos perquè el ‘no’ d’Alemanya és un ‘no’ al sistema d’estat de dret espanyol. Aquest rebec euroescèptic que els ha sortit no els hi fa cap favor. Els col·loca a la mateixa altura, al mateix front, de l’euroescepticisme que ha utilitzat Orban i el govern polonès. Els col·loca al mateix front, al mateix bàndol. El fons de la qüestió el coneix tothom.

Si no hi ha assassinat no pots acusar a ningú d’haver-lo comès. És igual que hi hagi euroordres o el que sigui.

 

En canvi, a l’altre extrem d’aquest sector espanyol que s’ha rebotat, hi ha l’extrema dreta i això a Alemanya li arriba perfectament. Aquest discurs de fer explotar cerveseries a Munich i de tenir com a hostatges els dos cents mil alemanys de Mallorca també s’ha publicat a Alemanya. Per exemple, a Estats Units hi ha molts Jiménez Losantos però a Alemanya aniria directe al fiscal. El greu no és el que diu, sinó que no li passi res per dir-ho. Per Alemanya és un indicatiu del patiment dels catalans. L’ambaixada alemanya a Madrid, segur que està fent un informe de tots aquests greuges: portades duríssimes contra la justícia alemanya, declaracions d’en Losantos... Això il·lumina una imatge pèssima de la marca Espanya a Europa. Tot ho fan per a la clientela pròpia.

 

A l’altre extrem d’aquest sector espanyol que s’ha rebotat, hi ha l’extrema dreta i això a Alemanya li arriba perfectament. Per exemple, a Estats Units hi ha molts Jiménez Losantos però a Alemanya aniria directe al fiscal. Per Alemanya és un indicatiu del patiment dels catalans. L’ambaixada alemanya a Madrid, segur que està fent un informe de tots aquests greuges. Això il·lumina una imatge pèssima de la marca Espanya a Europa. Tot ho fan per a la clientela pròpia.

 

Com que tinc una edat, em recorda molt els temps d’en Franco. Quan va morir el dictador jo ja tenia vint-i-sis anys. Quan es matava o s’executava algú, com l’episodi d’en Puig Antich, i hi havia manifestacions a tot arreu contra les ambaixades espanyoles, tots els mitjans publicaven que eren la “reserva de Occidente” i que els altres no els comprenien, que era una conspiració judeamaçònica, que eren els que tenim la llum de la veritat… tot això feia popular Franco, era per al consum interior. Ara passa igual. La gent que porta anys llegint els diaris de Madrid s’ho creu tot perfectament.

 

 

Com que tinc una edat, em recorda molt els temps d’en Franco. Quan va morir el dictador jo ja tenia vint-i-sis anys. Quan es matava o s’executava algú, com l’episodi d’en Puig Antich, i hi havia manifestacions a tot arreu contra les ambaixades espanyoles, que era una conspiració judeamaçònica... tot això feia popular Franco, era per al consum interior. Ara passa igual. La gent que porta anys llegint els diaris de Madrid s’ho creu tot perfectament. ”

 

Davant d’això pensen que són els altres els que s’han equivocat. Avui hi havia un acudit a l’Ara d’en Ferreres que ho explica molt bé: “es veu el cotxe d’Espanya que va per una autopista en direcció contrària, tots els altres per la correcta. El pobre xofer diu que tots els altres van en direcció equivocada”.

Jo encara hi afegiria alguna cosa més, tot i que és una metàfora molt bonica. El que passa és que quan un cotxe va en direcció contrària per l’autopista i es pensa que va bé, ve algú que ho veu, i un altre, i un altre… fins que li surt un camió i xoca. Llavors s’ha acabat. El camió que li ha sortit per davant a Espanya es diu justícia alemanya.

I les reaccions són les de González Pons i Jiménez Losantos. Encara que són diferents, una des de la legalitat i l’altre és dubtós que la segueixi, amb una línia al mig, representen un sector d’opinió.

 

Quan un cotxe va en direcció contrària per l’autopista i es pensa que va bé, ve algú que ho veu, i un altre, i un altre… fins que li surt un camió i xoca. Llavors s’ha acabat. El camió que li ha sortit per davant a Espanya es diu justícia alemanya. ”

 

GV: Quins són els valors luterans o fins i tot catòlics-bavaresos que exportaria, si pogués, a Catalunya? Són exportables a aquí?

 

MA: Hi ha tres valors, que a la part luterana són més intensos, però que han tenyit a tot el país. Les esglésies estan tan buides com aquí però són gent que comparteix aquests valors. És evident que les lluites de religió a Alemanya van importantíssimes, com a ara la Guerra dels Trenta Anys. Quan hi va haver la reunificació, els hegemònics van ser els luterans.

 

El primer valor important del luteranisme és la compassió. Bismarck era luterà i un home de la dreta alemanya, conservador i creador del sistema públic de pensions. El sentit de solidaritat i de ser compassiu amb el vells. Al segle XVI ja hi ha un sistema que parla de solidaritat entre els músics de Leipzig que es jubilaven i els joves que treballaven i eren compassius amb els vells. Bismarck és del segle XIX però quan ho fa és perquè a l’Alemanya luterana ja hi havia molts sistemes de solidaritat.

 

Hi ha altres exemples com els de les “bústies per a nens”. A Alemanya es trobaven a nens no desitjats pels pares en contenidors. Una clínica luterana de Berlín va pensar que hi havia un espai que no estava legislat i varen crear unes bústies anònimes per a nens abandonats. Van fer campanya perquè no es llencessin els nens als contenidors sinó que els portessin a les bústies. Això és ser compassiu. Des del món catòlic van portar-los als tribunals perquè van dir que això era contrari als drets dels infants perquè aquests nens no sabrien mai qui eren els seus pares. Aquest és el contrast entre catòlics i luterans a Alemanya. Els primers són molt de dret canònic, molt legalistes, en termes generals. En canvi, en el món luterà, abans de la llei hi ha la compassió.

 

“ El primer valor important del luteranisme és la compassió. Bismarck era luterà i un home de la dreta alemanya, conservador i creador del sistema públic de pensions.

Per al món luterà, abans de la llei hi ha la compassió. Per exemple, l’entrada massiva d’immigrants del 2016. La Sra. Merkel es juga del tot el seu capital polític. Se’l juga de manera compassiva.

 

Un altre exemple insòlit, molt recent, seria l’entrada massiva d’immigrants del 2016. La Sra. Merkel es juga del tot el seu capital polític. Se’l juga de manera compassiva. És filla d’un pastor luterà que se’n va anar a viure a l’est. Ella és nascuda prop d’Hamburg. El seu pare hagués pogut viure a l’Alemanya federal occidental i se’n va anar a fer de pastor a l’Alemanya oriental perquè sentia compassió per la seva realitat social. Altres dirigents no n’han demostrat. No és que Alemanya sigui compassiva sinó que un dels valors luterans és la compassió, encara que la societat és molt més complexa. Els valors mai són per unanimitat però segons quina constel·lació es dóna poden ser hegemònics.

 

L’altre valor que hi ha és la pulcritud en el comerç. Per això, quan a la Wolkswagen la van enxampar a Estats Units trucant els mecanismes per passar les proves del dièsel, les proves de pol·lució, van fer trampa. Jo vaig pensar en Luter. En el seu dietari, Luter explica què han de fer els comerciants. Els hi diu que “mai han de posar aigua al vi”. Aquest és un valor comercial que a Alemanya hi ha qui el respecta i qui no, però és un valor luterà.

 

El tercer és el de la perfecció en el treball. Aquest és molt alemany, independentment de la zona d’on se sigui. És un valor alemany absolutament dominant. Jo sempre explico una anècdota. En Josep Cuní, als matins de TV3, va encarregar un reportatge de com funcionaven els sistemes d’escombraries a les principals ciutats europees. Vaig trucar al servei municipal de Berlín i em van tractar molt bé. Atenen molt bé, fan la feina ben feta. Forma part de la seva obligació. Em van dir vostè vingui amb el seu càmera i estigui a tal lloc a tal hora. Em van assignar un equip. Jo vaig dir anem-hi abans i procurem observar-los quan no sàpiguen que els estem mirant, per veure com treballava realment. Feia una mica de ventet i de tant en tant volava algun paper per la part de dalt del camió que estava oberta.. Algun dels treballadors tornava endarrere, tot el que calgués, sense deixar ni un paper a terra. Era la seva manera de treballar.

 

No entenen quan algú fa infraccions. Per exemple, a l’hora d’aparcar, molts aparquen d’oïda. Això aquí és tolerat. A Alemanya no. Se t’acostarà un vianant i et farà saber que l’has tocat. O per exemple, pel que fa al límit de velocitat. No n’hi ha. Hi ha una enorme confiança en la responsabilitat del ciutadà. Aquest fet també els ha suposat grans disgustos, com ara en el cas de les noies catalanes que van morir en la Love Parade. Hi va haver forces morts. La causa és un excés de confiança. Moltes vegades deixen acumular grans multituds, com per exemple a la porta de Brandenburg. Mai ho he acabat d’entendre perquè són molt organitzats però tenen molta confiança en la responsabilitat de la gent.

 

Socialment és un valor dominant. No farà responsable ni a l’autopista ni als organitzadors. A vegades hi ha gent que se’n fa creus i expliquen que els van denunciar perquè van tirar un paper a terra. Això ho vaig llegir a Àustria que no són luterans. Si algú es “fa el llest”, la cultura hegemònica li cau a sobre. En canvi, a París, van incentivar que els mateixos veïns denunciessin pisos turístics a la seva escala. Van posar un telèfon i es va muntar un bon escàndol perquè consideraven que vulnerava el dret a la intimitat. És més de cultura catòlica.

 

Altres valors luterans són la pulcritud en el comerç i la perfecció en el treball. Aquest últim és molt alemany, independentment de la zona d’on se sigui.

També tenen una enorme confiança en la responsabilitat del ciutadà. Aquest últim també els ha suposat grans disgustos, com ara en el cas de les noies catalanes que van morir en la Love Parade.”

 

No és millor ni pitjor, són diferents. En el meu llibre procuro ser equànime. També han tingut episodis històrics criminals com el nazisme. Els alemanys tenen por als líders carismàtics. Saben que són gent propensa a deixar-se portar per un führer perquè tenen una gran cohesió social. Però Alemanya ha acceptat el seu passat, ha fet la seva cura i això la fa una societat més forta. A altres llocs no, com a Espanya, o com a França amb els morts d’Algèria… Un professor constitucionalista alemany em va explicar que ells actuen per consens per evitar que es pugui seguir altra vegada a un líder carismàtic. Sempre s’ha de compartir, consensuar. Imagini’s com veuen els alemanys el tema espanyol!

 

GV: Per què creu que a Espanya no existeix un partit d’extrema dreta potent?

 

MA: Li contesto de seguida… és perquè està incorporat en el partit popular. La FAES representa l’extrema dreta. Ja fa uns quinze o vint anys que és així. El Front Nacional francès aquí equival a la FAES.

Li contesto de seguida… és perquè està incorporat en el Partit Popular. La FAES representa l’extrema dreta. Ja fa uns quinze o vint anys que és així.

El Front Nacional francès aquí equival a la FAES. ”

 

El problema és el què passa amb Ciutadans. És un partit que va néixer a Catalunya com anticatalà, contra la immersió lingüística i com a protesta al tripartit de Maragall però amb vincles amb el socialisme. Gent com Francesc de Carreras i com Arcadi Espada venien de l’àmbit de l’esquerra. Tot això evoluciona i quan s’estén a Espanya no té sentit.

 

A l’últim congrés ja van treure el terme de socialdemocràcia i ara tenen el de liberal-progressista. Hi ha gent que encara creu que és de centre perquè l’interessa vendre’s així, però és de dretes. És dreta o extrema dreta? El problema rau en què és un partit que està en evolució. Encara no ha arribat a l’estació final. De moment es mouen segons els interessos electorals. És unionista i a Catalunya va rebre vots de tots aquells que se sentien espanyols i els van convèncer que se sentissin amenaçats.

 

A Madrid diuen que la generació d’entre 30 i 40 anys, amb “màsters honrats”, vota Ciutadans que és la dreta moderna. Però al mateix temps, hi ha uns sectors a la perifèria que els voten i són extrema dreta pura i dura. Aquí també passa. Ciutadans d’Igualada va fer un tuit alabant a Jiménez Losantos. Per tant, cap a on anirà Ciutadans? Es quedarà com un partit liberal de dretes o se n’anirà cap el que havien representat els liberals a Àustria, que eren d’extrema dreta. Veurem cap on evoluciona. Si s’enfonsés el PP ocuparia el seu lloc. Però si no s’enfonsa, aquesta evolució està portant Ciutadans cap a l’extrema dreta.

 

El problema és el què passa amb Ciutadans. És un partit que va néixer a Catalunya com anticatalà, contra la immersió lingüística i com a protesta al tripartit de Maragall però amb vincles amb el socialisme. És dreta o és extrema dreta?

El problema és que és un partit que està en evolució. Encara no ha arribat a l’estació final. Si s’enfonsés el PP ocuparia el seu lloc, aquest espai. Però si no s’enfonsa, aquesta evolució està portant Ciutadans cap a l’extrema dreta. ”

 

GV: Creu que estem davant d’un canvi de tendència/paradigma? Per què s’han convertit en reals opcions com les de Trump, Orban, Àustria o el Brexit?

 

MA: La política no populista, la política de “seny” és l’excepció. Quan una persona ha crescut en èpoques que ha dominat el seny té un xoc davant de tot això. Però si es mira la història europea del primer terç del segle XX, és una política marcada per la lluita de classes. Després hi ha la part central del segle que està presidida pels populismes, de la Unió Soviètica, de Mussolini… aquesta era la norma. Els països petits es veuen dominats per aquesta norma. Sempre hi ha excepcions com ara el règim britànic.

 

 

GV: S’està posant de moda el concepte de “perdedors i guanyadors de la globalització”. Des de fa temps, autors com Peter Mair, parlen del declivi de la socialdemocràcia i del fet que li costa generar il·lusió ciutadana. D’altra banda, els partits populistes -especialment els “nous partits d’extrema dreta”- guanyen presència en els parlaments dels estats membres i l’euroescepticisme guanya cada cop més terreny en el Parlament Europeu. És a dir, guanya la idea de recuperar la sobirania perduda pels Estats-nació per culpa de la globalització…

 

“Els sectors populars han girat a la dreta i la socialdemocràcia els renya”. Comparteix aquest anàlisi d’Iñigo Errejón?

 

MA: Sí. A França hi ha un estudi electoral que demostra que el vot assalariat se’l van distribuir entre el Front Nacional i Melenchon, això està clar. Aquestes tendències s’han donat sempre. La socialdemocràcia va funcionar fins a la caiguda del mur de Berlín. Després de la caiguda, coincideix amb un període de crisi que provoca l’auge del discurs populista i el deteriorament de la socialdemocràcia.

 

Avui he llegit a l’Ara que la mitjana dels sous a Espanya és un 30% inferior a la de l’eurozona. Hi ha una diferència de 9 euros per hora, de 30 a 21. La reacció davant d’això és que la socialdemocràcia que era qui defensava els sous dels treballadors està en crisi absoluta. A partir d’aquí, què fa el treballador que veu que li disminueix el sou i augmenta la desigualtat? Doncs se’n va a solucions populistes, siguin d’aquí o siguin d’allà. Això ho explica molt bé en Miquel Puig. La crisi de la socialdemocràcia esdevé sobretot perquè ha deixat de defensar el seu nucli, el contracte de treball. Ha claudicat i ha prioritzat altres coses, com per exemple, en aquest moment, la renda ciutadana universal que és un edulcorant per permetre seguir pagant salaris baixos. Quan hi ha hagut líders com Tony Blair, com Schröder… És la socialdemocràcia la que s’ha esquerdat.

 

La política no populista, la política de “seny”, és l’excepció.

La socialdemocràcia va funcionar fins a la caiguda del mur de Berlín. La crisi de la socialdemocràcia esdevé sobretot perquè ha deixat de defensar el seu nucli, el contracte de treball. Ha claudicat i ha prioritzat altres coses, com per exemple la renda ciutadana universal que és un edulcorant per permetre seguir pagant salaris baixos. ”

 

Alemanya és el lloc que resisteix millor perquè es governa bàsicament per consens, tenen un sistema constitucional i electoral que obliga al consens en coalició o fora d’ella. Hi ha partits de fora de la coalició que formen part del consens: es verds, els liberals… Actualment l’únic que n’està fora és Alternativa per Alemanya. El consens evita les tensions que, com a exemple, hi ha a França o Itàlia. És tan fort que va permetre l’any 2016 l’entrada d’1.100.000 refugiats musulmans en un any. A Amèrica, a l’època de Reagan, entrava cada any un milió de llatinoamericans en un país de 300 milions. A Alemanya són 80 milions. Aquest fet no ha enfonsat el consens, el que demostra que és molt sòlid. Evidentment que Alternativa per Alemanya no tenia diputats i ara en té però el consens és fort i la socialdemocràcia aguanta bé. Tot i que estan molt tocats comparat amb l’època de Schröder, no s’ha col·lapsat com a França o Grècia. A Espanya també va aguantant. I atenció, Podemos, que abans era molt populista, ha canviat. A les primeres eleccions que es varen presentar tenien un programa molt populista i ara tendeixen a voler substituir el lloc de la socialdemocràcia.

 

La socialdemocràcia alemanya aguanta bé, tot i que estan molt tocats comparat amb l’època de Schröeder, no s’ha col·lapsat com a França o Grècia. A Espanya també va aguantant tot i estar tocats. I atenció, Podemos, que abans era molt populista, ha canviat molt. A les primeres eleccions que es varen presentar tenien un programa molt populista i ara tendeixen a voler substituir el lloc de la socialdemocràcia. ”

 

GV: La ‘Via Alemanya’ és una crònica que segueix el curs d’un riu, l’Elba… A vostè li agraden les cent fonts de Sant Hilari… L’inspira l’aigua?

 

MA: La veritat és que Alemanya em despertava curiositat. Sóc una persona que he estudiat l’alemany de gran, amb més de 50 anys. El parlo poc, sobretot el llegeixo. Coneixia molt el món anglosaxó perquè vaig viure a Londres. Coneixia Itàlia perquè vaig viure tres anys a Roma, del 78 al 81. Coneixia el pròxim Orient perquè he estat al Líban, a Israel... Quan va néixer TV3, vaig marxar de La Vanguardia i vaig començar a treballar a la tele. Em van enviar dos anys i mig a Madrid i d’allà vaig estar-ne quatre a Washington, al món anglosaxó de l’altra banda de l’Atlàntic. Em va venir el cuc de conèixer el món germànic tot i que la meva prioritat era Itàlia.

 

Les obligacions familiars em van mantenir uns anys a Barcelona fins que després vaig decidir conèixer el món germànic. He dedicat un esforç molt més gran que el que havia dedicat als altres, per aprendre l’idioma… vaig voler que fructifiqués en un llibre. No és que jo tingui Alemanya com a gran admiració vital. Hi tinc Itàlia. No obstant, Alemanya m’’agrada molt. És un país molt viu i bonic. Per tant, no és que sigui progermànic, no sóc “pro” res, com a molt “pro” Catalunya. Europa la volia conèixer tota. Hi ha d’altres llocs com Xina o el món asiàtic que m’agradaria conèixer però penso que ja no tinc edat per encetar-ho.

 

“ He dedicat un esforç molt més gran que el que havia dedicat als altres, per aprendre l’idioma… vaig voler que fructifiqués en un llibre. No és que jo tingui Alemanya com a gran admiració vital. Hi tinc Itàlia. Tot i així, el meu interès per Alemanya no és aquàtic sinó viscut. M’agrada molt. És un país molt viu i bonic. Europa la volia conèixer tota.”

 

Tot i així, el meu interès per Alemanya no és aquàtic sinó vital. El 2017 feia cinc cents anys de la reforma de Luter i vaig parlar amb un editor que li va semblar bé la idea de fer un llibre en forma de viatge per l’Alemanya que controla l’eurozona. El riu és una excusa. La reforma luterana és va expandir ràpidament gràcies a la impremta i el riu que és la via de comunicació. L’Elba explica l’expansió luterana cap el nord, cap a Hamburg. Tot és luterà. I a través del Bàltic al món escandinau del qual també m’agradaria parlar-ne en una altra ocasió. L’Elba és clau. El riu és el camí per on s’expandeix tot. L’aigua és la clau de la comunicació a molts llocs, com per exemple al Mediterrani.

 

El meu interès per Alemanya no és aquàtic sinó vital. El riu és una excusa. La reforma luterana és va expandir ràpidament gràcies a la impremta i el riu que és la via de comunicació. L’Elba explica l’expansió luterana cap el nord, cap a Hamburg. Tot és luterà. I a través del Bàltic al món escandinau. L’Elba és clau. El riu és el camí per on s’expandeix tot. L’aigua és la clau de la comunicació a molts llocs, com per exemple al Mediterrani.

 

Sant Hilari té moltes fonts. El 2005 vaig fer el pregó de la Festa Major. La meva família hi està lligada. La meva mare, que va morir el 2013, hi va estiuejar més de cinquanta anys. Quan hi va començar anar vivia a Girona ciutat, on també vaig néixer jo. La meva àvia tenia un problema al ronyó i, en aquella època, el balneari de Sant Hilari era un hotel. Va dormir-hi camí de l’exili l’Azaña. Van tancar-lo després de la guerra, el van tornar a obrir un temps. Es deia Balneari Martin i el va crear el mateix amo del Cafè de l’Òpera de Barcelona. Era un empresari d’hostaleria francès que es va establir a Barcelona. El meu avi es va fer la casa a Sant Hilari perquè la meva àvia pogués anar a prendre l’aigua que recomanava el doctor Grabulosa. Per tant, de petit m’hi passava tot l’estiu. Mai no he perdut el vincle amb Sant Hilari. De fet ara no hi he tornat des de que va morir la meva mare. L’últim contacte l’he tingut a París a través de la coral hilarienca “Els nois alegres” que van venir a la capital francesa en motiu dels seus 70 anys. Van fer un concert a la Madelaine de París. Tinc pendent anar a fer-hi una conferència que s’ha posposat pels mesos moguts que tots saben que hem tingut. Procuro fer poques conferències perquè tothom et demana que prediguis coses com en una bola de vidre. En aquest moment no és fàcil i és una mica incòmode perquè crea molta polèmica.

 

 

GV: Vostè ha estat delegat del govern català a França i Suïssa. Li agrada el model de la democràcia directa suïssa? Creu que es podria exportar?

 

MA: El sistema suís funciona bé perquè són 8 milions de persones i a Catalunya es podria exportar perfectament. És un sistema de democràcia directa. Fan quatre torns de referèndums a l’any i n’hi ha una vintena, algun any fins i tot trenta de federals. Després hi ha referèndums locals. Això funciona molt bé a Suïssa i és exportable a escala local a tot arreu. A Estats Units també fan molts referèndums locals. A escala federal funcionaria a Catalunya, a Suècia, a Finlàndia, Dinamarca, Hongria, Bèlgica i, fins i tot, a Holanda.

 

El sistema suís funciona bé perquè són 8 milions de persones i a Catalunya es podria exportar perfectament. És un sistema de democràcia directa. Fan quatre torns de referèndums a l’any i n’hi ha una vintena. Després hi ha referèndums locals. Això funciona molt bé a Suïssa i és exportable a escala local a tot arreu.

En països molt grans com Alemanya, Espanya, Itàlia, França… s’hauria d’estudiar. Aquí el tamany importa.

 

En països molt grans com Alemanya, Espanya, Itàlia, França… s’hauria d’estudiar. Aquí el tamany importa. Segons quines mesures funcionen a nivell del cantó o land. A França es fan sempre referèndums generals que sempre es tenyeixen de política i sempre acaben sent un judici del que mana, no són com en el sistema suís. Primer se n’haurien de fer a nivell municipal, de comunitats autònomes. Però a Espanya és una agonia perquè un ajuntament que vol fer un referèndum ha de demanar permís a Madrid i sovint li deneguen.

 

 

~

 

 

 

Foto[3]: Currículum de Martí Anglada

 

 

 

NOTES

 

 

[1] Un centre impulsor de propostes culturals, artístiques i gastronòmiques, de la pròpia cultura de les Illes Balears, situat a la Plaça Martorell, núm. 1, a prop de la Plaça Catalunya de Barcelona. Té un local polivalent que actua com a bar-restaurant, sala d’exposicions, concerts i altres manifestacions artístiques.

 

[2] Font: Martí Anglada i Birulés. Viquipèdia. [en línia] Disponible a https://ca.wikipedia.org/wiki/Mart%C3%AD_Anglada_i_Birul%C3%A9s

 

[3] Font: Martí Anglada i Birulés. Gran Enciclopèdia Catalana. [en línia] Disponible a https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0519854.xml

 

 

 

 

Share on Facebook
Share on Twitter
Please reload

 Amb la col·laboració de

 T'agrada el que llegeixes? Contacta'm !

© 2017. Creat per Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now