top of page

Un cafè ☕ fructuós amb la Liz Castro

La conversa amb Liz Castro va tenir lloc el divendres 4 de maig pels volts de les 4 de la tarda a la cafeteria artesana Nabucco Tiramisú[1], divuit dies abans que s’esgoti el termini màxim per formar un govern independentista a Catalunya.

Foto [2]

Després de renyar-nos per tractar-la de vostè, vam demanar un tallat per la Liz, un café per l’Aldo i un cafè amb llet i mel per mi.


Abans de començar l’entrevista vam estar comentant com se’ns van ocórrer els projectes d’Entrevistes X la República i el perfil de Twitter “Deconstruïnt Ciudadanos”, que per recomanació de la mateixa Liz es va acabar transformant en “Desnudando Ciudadanos (@DesnudandoCS)”.


~



GUILLEM VALLS (@Guillem_Valls_): Havent nascut a California, per quin motiu tries Catalunya? Quina fou la teva impressió els primers mesos de viure aquí sobre els catalans? Ha canviat?


LIZ CASTRO (@lizcastro): Els primers mesos que vaig viure aquí van ser els de l’hivern de l’any 87, ja fa molt de temps. Tenia, potser, la vostra edat, vint-i-dos anys.

Havia estudiat català a California i tenia curiositat de saber perquè la gent feia servir un idioma o un altre, o sigui, si entenen dues llengües perquè en trien una, quelcom molt concret. Però el que vaig trobar quan vaig estar aquí és que la gent al·lucinava de que jo parlés català sent americana. Ara no és tan estrany però els anys vuitanta no hi havia pràcticament estrangers que parlessin català. Em tractaven superbé i tenien molt d’interès de saber el perquè.


De mica en mica vaig anar veient, se’m va fer palès, que l’idioma era molt important, una cosa bàsica de la cultura i la identitat. Parlar català era una manera de formar part d’aquesta cultura gairebé instantàniament. M’incloïen en coses que altres estrangers no en podien formar part. Per exemple, en les converses. Jo els hi traduïa als estrangers no cataloparlants les converses, o canviaven al castellà, però no era com formar-ne part. Això em va fer molta impressió. Jo en aquella època treballava per una empresa informàtica i havíem d’anar a fires a Madrid i recordo tenir la sensació que allò era un altre país, totalment diferent. Una altra manera de viure, de parlar…

​​​​

 

​​ “ De mica en mica vaig anar veient, se’m va fer palès, que l’idioma era molt important, una cosa bàsica de la cultura i la identitat. Parlar català era una manera de formar part d’aquesta cultura gairebé instantàniament. M’incloïen en coses que altres estrangers no en podien formar part. Això em va fer molta impressió ”

 


No sóc política ni he fet política. No he lluitat per la independència de Catalunya per una idea exclusivista d’Espanya, si no perquè penso que cada lloc té el dret a ser com vol ser i té el dret a triar el seu propi govern. És això el que vol dir democràcia. Jo no sóc d’aquí originàriament, no sóc jo qui ha de dir què passa amb Catalunya però la gent d’aquí ha de tenir el dret a decidir. Això està claríssim i és fàcil de defensar. Qualsevol ho pot defensar.


 

“ No sóc política ni he fet política. No he lluitat per la independència de Catalunya per una idea exclusivista d’Espanya, si no perquè penso que cada lloc té dret a ser com vol ser i té el dret a triar el seu propi govern. És això el que vol dir democràcia. Això està claríssim i és fàcil de defensar. Qualsevol ho pot defensar.”

 

ALDO FREDIANI (@AldoFrediani): Has participat molt activament en el moviment independentista català i en la seva difusió internacional…Creus que la visió que es té dels catalans i del seu procés d’independència a Europa ha canviat gaire des del moment en què vas escriure What's up with Catalonia 2013? Ha arribat el procés als Estats Units?


LC: El que realment crec és que la resta del món, que cada lloc es preocupa molt pels seus propis problemes i això és totalment normal... No els hi podem retreure als de Wisconsin, Moldàvia o Finlàndia que no es fixin en Catalunya. Jo tampoc sé quins són els seus problemes, no m’estic fixant en el seu món. En tenim prou en portar els nens a l’escola i pagar la hipoteca.


Des que vaig traduir el What's up with Catalonia, justament perquè passades les eleccions del 2012 tenia la sensació que els diaris anglosaxons no en tenien ni idea del que estava passant aquí. Jo vivia a Massachusetts en aquell moment i els diaris deien que, amb el resultat de les eleccions, l’independentisme s’havia acabat. Vaig pensar que no se n’enteraven i per això vaig voler recollir aquesta sèrie d’assajos, traduir-los en anglès i distribuir aquest llibre. Una mica com estàveu explicant que voleu fer amb el vostre projecte @DesnudandoCS.


 

“ Des que vaig traduir el What's up with Catalonia, justament perquè passades les eleccions del 2012 tenia la sensació de que els diaris anglosaxons no en tenien ni idea del que estava passant aquí. Jo vivia a Massachusetts en aquell moment i els diaris deien que, amb el resultat de les eleccions, l’independentisme s’havia acabat. Vaig pensar que no se n’enteraven i per això vaig voler recollir aquesta sèrie d’assajos, traduir-los en anglès i distribuir aquest llibre...”

 

Crec que sí que ha canviat moltíssim des d’aleshores. Potser en una petita part gràcies al meu llibre, però sobretot amb totes les manifestacions, per tot l’activisme que s’ha fet. Aquelles manifestacions de les quals a vegades ens queixem que són una altra perfomance, que ens fan posar una samarreta i fer això o allò… Aquestes manifestacions massives han fet venir moltíssima gent, molts periodistes. Tots aquests centenars de periodistes han hagut de barallar-se entre ells per trobar un altre angle i això els ha fet investigar coses que potser ni ens n’adonàvem. Han anat a veure castells, músics, han parlat amb diferents polítics… Potser no tots ni de primer nivell, però donen diferents punts de vista. El que us puc dir és que la manera que s’explica ara Catalunya als diaris no té res a veure amb la d’abans, i realment aquest seguiment dels periodistes és dóna gràcies a les manifestacions i l’activisme del Diplocat, del Govern i molta altra gent que ha fet pujar molt el nivell de coneixement que es té de Catalunya des de l’estranger. Els articles són molt millors, més equilibrats. Crec que comencem a tenir una mica de veu.


 

Crec que sí que ha canviat moltíssim des d’aleshores. Potser en una petita part gràcies al meu llibre, però sobretot amb totes les manifestacions, per tot l’activisme que s’ha fet. Aquelles manifestacions de les quals a vegades ens queixem que són una altra perfomance, que ens fan posar una samarreta i fer això o allò… Aquestes manifestacions massives han fet venir moltíssima gent, molts periodistes (…) El que us puc dir és que la manera que s’explica ara Catalunya als diaris no té res a veure amb la d’abans, i realment aquest seguiment dels periodistes es dóna gràcies a les manifestacions i l’activisme del Diplocat, del Govern i molta altra gent.”

 

Han vingut periodistes de molts altres països: alemanys, americans, anglesos… veuen la progressió, l’esperit de les manifestacions, una i altra vegada. Per tant, quan passa el que va succeir l’1 d’octubre i l’Estat espanyol intenta canviar i manipular el relat per dir que la violència ha estat de la gent, tothom sap que això és fals. Aquests periodistes han vingut a les manifestacions, han vist la realitat de Catalunya i saben que això és mentida. Hi ha una resistència a acceptar aquest relat fals imposat per l’Estat i això és molt important perquè lluitem a l’escenari internacional. Ara que en Puigdemont, la Ponsati, la Serret, en Puig i en Comín estan tots a fora, i també l’Anna Gabriel i la Marta Rovira, és important que arribi la història, la realitat a l’exterior. Tal vegada, abans de l’exili podrien haver fet més coses, com proclamar la independència el 10 d’octubre. Però estic d’acord que és molt millor l’exili que la presó.


 

“ Hi ha una resistència a acceptar aquest relat fals imposat per l’Estat i això és molt important perquè lluitem a l’escenari internacional. Ara que en Puigdemont, la Ponsati, la Serret, en Puig i en Comín estan tots a fora, i també l’Anna Gabriel i la Marta Rovira, és important que arribi la història, la realitat a l’exterior. Tal vegada, abans de l’exili podrien haver fet mes coses, com proclamar la independència el 10 d’octubre. Però estic d’acord que és molt millor l’exili que la presó.”

 

GV: Has escrit varis llibres en anglès, també sobre blocs, webs, tens un canal de youtube, explicant el que passa a Catalunya en anglés… És a dir, has escrit llibres i creat canals a les xarxes socials que afavoreixen la transformació digital de la societat. Creus que les xarxes són una eina imprescindible per empoderar-la? Creus que aquest és el camí per internacionalitzar el procés?


LC: Jo vaig fer un llibre fa molts anys sobre com fer pàgines web. Per mi era una eina perquè la gent expliqués la seva història, sense cap mitjà, cap diari, cap permís de ningú. Cadascú podria explicar la seva realitat directament. Podria mentir però també podria dir la veritat i això era per a mi era un aspecte molt democratitzador.


Penso que les xarxes socials són un altre factor en aquesta progressió d’eines que permeten empoderar a la gent normal i corrent com jo, perquè jo no sóc ningú. Estic aquí per eines com Twitter, xarxes… He escrit i parlat molt en veu alta sobre el que penso però jo no sóc cap política, sóc una ciutadana més, que he utilitzat aquestes eines que permeten arribar a molta més gent. Crec que són absolutament fonamentals perquè ens donen una manera d’arribar a gent que d’altra manera seria impossible. Jo tinc més de 40.000 seguidors a Twitter que he anat recollint pas a pas. No surto a la tele i és a base de naturalitat, de dir la veritat, d’utilitzar un discurs que crec que és equilibrat, just i honest, i fa que la gent ho vegi i se’n fiï del que dic. Es basa en relacions de confiança.


 

“ Estic aquí per eines com Twitter, xarxes… He escrit i parlat molt en veu alta sobre el que penso però jo no sóc cap política, sóc una ciutadana més, que he utilitzat aquestes eines que permeten arribar a molta més gent. Crec que són absolutament fonamentals perquè ens donen una manera d’arribar a gent que d’altra manera seria impossible. Jo tinc més de 40.000 seguidors a Twitter que he anat recollint pas a pas (...) Es basa en relacions de confiança”.

 

En aquests dies que tothom està molt preocupat sobre les notícies falses i la manipulació, i parla de Twitter com una batalla campal de retrets, hi ha una comunitat de gent que es coneix virtualment i també, a vegades, a la realitat. Jo mateixa he conegut molta gent per Twitter que després he conegut personalment, com vosaltres. Això m’encanta, està superbé.


Llavors hi ha diferents capes, no dic d’autoritat en el sentit de la força del poder, sinó de confiança, de poder creure en el que llegeixes a la xarxa perquè coneixes a la gent. A vegades no personalment, però l’has estat llegint durant anys i penses “aquesta vegada té raó”, “aquesta diuen la veritat”, “aquesta han tingut una opinió interessant”… I això permet creure les coses que diuen sobre temes que no coneixes tant.


El tema del llenguatge a la xarxa també és molt important. He estat traduint molts tuits a l’anglès perquè la gent sàpiga què està passant aquí, però també d’altra gent en altres idiomes poden llegir coses del català, utilitzant les eines de traducció i saber realment el que està passant. No és tan difícil com mirar una entrevista a la tele. Aquesta cosa que té la xarxa de poder connectar-nos des de diferents blocs, gent amb sensibilitats semblants, és molt poderosa, inspiradora, dóna esperança.


 

“Aquesta cosa que té la xarxa de poder connectar-nos des de diferents blocs, gent amb sensibilitats semblants, és molt poderosa, inspiradora, dóna esperança.”

 

GV: Estàs d’acord que sense Twitter, molts esdeveniments del procés no haguessin estat possibles o realitzables? Creus que també existeixen riscs associats? Es diu que Twitter li va donar la presidència a Obama i les fake news a Trump…


LC: Crec que hem de saber aprofitar cada eina. És una mica com la tele els anys 50 o 60. L’utilitzaven d’una manera que era maldestra. Ara si veiem un programa, la manera com feien les imatges, les trames… tot era molt senzill. Hem anat creixent.


Jo crec que això també passarà amb Twitter. Al principi, la gent hi parlava de coses molt quotidianes. Ara hi ha tota aquesta qüestió de les notícies falses, però crec que anirem aprenent com jutjar, com qualificar la informació i com saber quan hem de donar-li confiança o no. Tot això basat amb l’autoritat de les persones i les relacions interpersonals. També hem de recordar que no només hi ha Twitter. Hi ha Whatsapp que ha estat molt important en tot el procés. És una eina que és molt més accessible per a la gent i pràcticament tothom la té. Si vols que hi hagi una manifestació en aquesta plaça d’aquí a quatre hores utilitza Whatsapp. També hi ha Facebook que té un altre sentit.


 

Crec que hem de saber aprofitar cada eina. És una mica com la tele els anys 50 o 60. L’utilitzaven d’una manera que era maldestra. (…) També hem de recordar que no només hi ha Twitter. Hi ha Whatsapp que ha estat molt important en tot el procés. És una eina que és molt més accessible per a la gent i pràcticament tothom la té. Si vols que hi hagi una manifestació en aquesta plaça d’aquí a quatre hores utilitza Whatsapp.”

 

AF: En aquest moment del procès, quin paper creus que ha de tenir l’ANC?


LC: Jo crec l’ANC ha de ser fidel als seus orígens, a la seva raó de ser original que era ser la veu d’una gent que des de baix, de fet des de les comissions del Decideix, des de les consultes, es reunien, s’organitzaven i es mobilitzaven per buscar la independència i han d’estar completament allunyats de la força dels polítics. Han de o hem de ser, perquè jo sóc una sòcia normal i corrent de l’ANC, no tinc cap càrrec, treballo a la sectorial de traducció, i penso que és molt important que tinguem la nostra visió que sorgeix de tenir un objectiu molt clar que és la independència de Catalunya.


 

“ Jo crec l’ANC ha de ser fidel als seus orígens, a la seva raó de ser original que era ser la veu d’una gent que des de baix, de fet des de les comissions del Decideix, des de les consultes, es reunien, s’organitzaven i es mobilitzaven per buscar la independència i han d’estar completament allunyats de la força dels polítics. ”

 

No ens és important com arribar-hi, excepte que ha de ser de manera pacífica, però no cal que sigui per un partit o per un altre. El que ens importa és arribar-hi. Crec que hem de potenciar molt quines accions podem fer, com continuar donant la pressió necessària als polítics. Si recordem els principis de l’ANC, tot va començar quan els polítics deien “no ens interessa aquest tema”. Tant durant les consultes com en la primera manifestació de l’Assemblea el 2012, quan el President Mas deia jo no vaig a la mani, no he fet cap manifestació a favor de la independència, vull el pacte fiscal i crec que hauríeu de canviar el lema de la manifestació.


La Carme li va dir que si venia a la mani el comptàvem per la independència. Això és seguir fidel als nostres orígens que per mi són molt lloables i crec que amb la nova direcció tornem aquí. Ho espero, és la meva esperança.


 

“ Si recordem els principis de l’ANC, tot va començar quan els polítics deien “no ens interessa aquest tema”. (…) Els nostres orígens són molt lloables i crec que amb la nova direcció tornem aquí. Ho espero, és la meva esperança. ”

 

Una de les coses que a mi em van saber mes greu era la d’on estava l’Assemblea el dia 10 d’octubre, on estàvem, què estàvem fent, perquè no vam exercir tota la pressió, no vam donar tot el suport al President perquè tirés endavant? Això és el que hauríem d’haver estat fent i no ho vam fer. Hi ha gent que diu que l’Assemblea donava suport a convocar eleccions. Jo això no ho entenc. Acabàvem de fer un referèndum que havíem guanyat i teníem un suport i un moment pels quals havíem d’estar pressionant a tope per la declaració. Punt. No transaccionar entre partits polítics.


A mi m’agradaria que l’Assemblea tornés a tenir aquest paper de pressió, de suport en els moment adequats. Els partits tenen altres objectius, lícits, però l’objectiu de l’Assemblea ha de ser la independència.


 

Una de les coses que a mi em van saber mes greu era la d’on estava l’Assemblea el dia 10 d’octubre, on estàvem, què estàvem fent, perquè no vam exercir tota la pressió, no vam donar tot el suport al President perquè tirés endavant? (…) Hi ha gent que diu que l’Assemblea donava suport a convocar eleccions. Jo això no ho entenc. (…) A mi m’agradaria que l’Assemblea tornés a tenir aquest paper de pressió, de suport en els moment adequats. Els partits tenen altres objectius, lícits, però l’objectiu de l’Assemblea ha de ser la independència. ”

 

GV: Ara ve la pregunta del milió. S’està trigant massa a fer govern?


LC: I tant que s’està trigant massa. Per mi que investeixin Puigdemont, haurien d’haver-ho fet des del principi. Pensen que algun govern serà acceptat pel Govern espanyol? No sé quin podria ser, potser un de l’Arrimadas. Però, un govern independentista?


Ja hem sentit Enric Millo dient que el 155 continuarà d’una manera quirúrgica. Això és un càstig, això no és democràcia. És democràcia quan ells forcen les eleccions i nosaltres les acceptem, conviden a Puigdemont, a Junqueras i a Turull a presentar-s’hi i després de guanyar-les els diuen que no poden ser presidents?


Això no és democràcia i no crec que hi hagi cap manera de formar un govern que complagui a l’Estat espanyol i, per tant, s’ha de formar un govern com sigui.


 

“ I tant que s’està trigant massa. Per mi que investeixin Puigdemont, haurien d’haver-ho fet des del principi. Pensen que algun govern serà acceptat pel Govern espanyol? No sé quin podria ser, potser un de l’Arrimadas. Però, un govern independentista? (…) Ja hem sentit Enric Millo dient que el 155 continuarà d’una manera quirúrgica. Això és un càstig, això no és democràcia. (…) No crec que hi hagi cap manera de formar un govern que complagui a l’Estat espanyol i, per tant, s’ha de formar un govern com sigui. ”

 

~

Foto[3]: Currículum de Liz Castro

NOTES

[1] Nabucco Tiramisu és una pastisseria i cafeteria artesana on enfornen diàriament pans i pastissos senzills però creatius. És un lloc viu, relaxat i acollidor, situat a la bonica Plaça de la Vila de Gràcia, núm. 8.


bottom of page