Espanya versus l’Europa de les Regions

October 15, 2018

La República ➡️ http://ow.ly/y1fv30mDhxP

 

A Espanya existeix un “racisme institucional” innegable. El mes de gener passat el Tribunal Europeu de Drets Humans ha admès a tràmit una demanda contra l’Estat espanyol per una identificació policial de perfil ètnic, és a dir, basada exclusivament en el color de la pell de la persona. Veurem com acaba.

El racisme institucional espanyol per motius ideològics i, sobretot, lingüístics i culturals, és d’allò més evident. El racisme institucional d’Espanya contra tot allò que és català també s’ha pogut comprovar. Ciutadans, com a primera força al Parlament, n’és el símptoma més preocupant.

Un exemple ben il·lustratiu. València, Catalunya i les Balears són les CCAA que més aporten al fisc espanyol.  Els valencians són “pobres” i tenen un tractament fiscal injust; els catalans tenim un PIB per càpita superior i patim un dèficit fiscal similar. Què ens uneix? Que parlem català.

De fet, el nacionalisme espanyol és tan excloent i arcaic que, fins i tot, els pares de la pàtria, van escollir el dia 12 d’octubre, Dia de la Raça, com la festa nacional de la Hispanitat.

De fet, el racisme institucional de molts estats cap als diferents pobles, llengües i ètnies que els conformen, ha afavorit l’èxit electoral de partits d’extrema dreta a Europa i a Occident. En els últims anys, els europeus hem donat més poder a formacions xenòfobes i euroescèptiques.

Com a context ideal per a què aflorin aquestes formacions trobem l’actual Unió Europea, un veritable club d’estats. Els membres d’aquesta aliança es protegeixen entre ells i veuen a la diversitat de nacions i pobles que conformen els estats membres com una amenaça per a l’actual model europeu, dissenyat com a club d’estats-nació. En comptes d’incloure’ls com a font de riquesa, els perceben com un perill que pot fer trontollar aquest statu quo que els hi és tan beneficiós. Molts estats s’han decantat per intentar asimilar-los i han apostat per estats més homogenis.

Aquest context ha permés que l’auge de partits populistes d’extrema dreta com ara el FN francés, Alernativa X Alemanya, el PVV holandés o la ultradreta hongaresa, siguin una realitat. No obstant, aquests partits també són l’últim reducte de la caduca Europa dels estats-nació.

El vot massiu de la classe obrera cap aquests nous partits de nova extrema dreta és un fenomen derivat de l’emergència de la clivella entre els guanyadors i els perdedors de la globalització.

Els perdedors de la globalització són aquells votants de classe mitja i baixa que veuen com els seus ingressos estan estancats i, a més, estan convençuts que els seus fills viuran pitjor. A Espanya, qui treu més rèdit electoral d’aquest electorat, és Ciudadanos, VOX i el PP. La trampa d’aquests partits rau en el fet de dibuixar respostes fàcils a problemes complexos, com ara “el camí nacional” proposat pel FN i copiat per Ciudadanos amb la plataforma España Ciudadana.

Quan el president Puigdemont afirma que la resistència catalana és una oportunitat per Europa no és, en absolut, una exageració. Hi ha una gran batalla latent que s’està disputant a Europa en aquests moments: l’Europa de les Regions i de les Ciutats versus l’Europa dels Estats. Més integració europea i menys poder per als estats, versus menys integració europea i més poder per als estats. Integrar els reptes de la globalització i la diversitat o delimitar fronteres.

Aquestes dues grans visions que conviuen a Espanya, confrontades cada dia, representen la gran batalla europea del segle XXI i, qui la guanyi, marcarà un precedent. Catalunya és un far de llum i esperança per a l’Europa de les Regions i de les Ciutats, i pot ser un mirall per totes aquelles regions i ciutats europees que aspiren a tenir més autonomia dels seus estats.

Com ja alertava l’any 2012 el reconegut llibre de Daron Acemooglu, Porqué fracasan los países, a Espanya li falta una reforma institucional a fons perquè l’actual és excloent. Com la de la UE.

Espanya no ha volgut incloure mai la diversitat com a riquesa, sempre ha tingut la mirada posada en el model centralista francès i ha intentat espanyolitzar la seva població.

La realitat? Un país on hi conviuen diverses nacionalitats històriques, cultures i llengües. Les relacions entre els pobles han estat més o menys cordials en funció de la conjuntura històrica. El cert és que una gran part de la societat espanyola fa molt de temps que se sent exclosa amb les polítiques, accions i maneres de fer i comportar-se de l’estat espanyol.

Un altre aspecte a tenir en compte, és que a l’Estat no hi ha hagut mai democràcia sense descentralització. Espanya és com és i no com a alguns els agradaria que fos.

Així doncs, un altre cop, Espanya torna a ser l’escenari de proves per a Europa. Igual que durant la guerra civil espanyola va servir a Hitler com a camp de proves per mesurar la potència del seu armament abans d’embarcar-se a la II GM, avui torna a ser l’escenari de guerra perfecte en el qual aquestes dues cosmovisions radicalment oposades batallen intensament. Resistirem!


 

 

 

Share on Facebook
Share on Twitter
Please reload

 Amb la col·laboració de

 T'agrada el que llegeixes? Contacta'm !

© 2017. Creat per Wix.com

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now