La República ➡️ http://ow.ly/mip730ms6my
Espanya sempre ha estat un gran projecte econòmic. És l’estat europeu on la política i l’economia es confonen més. És un immens negoci per a uns pocs. Parlant només de fons europeus, sumant el que s’ha rebut d’Europa i restant l’aportació espanyola a la Unió Europea, ens trobem que l’estat espanyol s’ha beneficiat, entre el 1985 i el 2010, de 80.000 MEUR nets en ajuts. El pla Marshall va aportar a Europa 58.000 MEUR. És a dir, Espanya sola ha rebut del Vell Continent més diners que no va rebre tota l’Europa occidental dels EUA després de la II Guerra Mundial. Un negoci exitós. Per a uns pocs. Hem de pensar que el 50 per cent dels fons europeus han anat destinats a finançar grans obres públiques, com ara l’esperpèntica xarxa de l’AVE de la qual només dos trams són sostenibles, o a finançar projectes privats ruinosos com el cas Castor, protegida per les mateixes institucions polítiques extractives. Aquestes últimes també van regalar 60.000 MEUR als bancs sense exigir-los res en canvi. Res de res. Tal com afirma Daron Acemoglu al bestseller Perquè fracassen els països, les institucions polítiques extractives condueixen a institucions econòmiques extractives, que enriqueixen a uns quants a costa de la majoria. Aquest gran negoci exitós per a uns pocs, anomenat Espanya, ha estat protegit per unes institucions polítiques extractives que l'han fet perdurar en el temps gràcies a un cercle viciós que funciona d’una manera molt senzilla. La política, a l’estat espanyol, serveix únicament per mantenir els privilegis econòmics de les comunitats autònomes i per blindar els interessos econòmics de les elits locals. Aquesta també és l’única explicació raonable perquè el PPSOE segueix essent el més votat en les comunitats on més ha robat. Els interessos econòmics es defensen a través de l’inesgotable nacionalisme espanyol que es basa essencialment en dos punts sagrats: la “unitat” d’Espanya i la “igualtat” dels espanyols. Aquest discurs, barrejat amb l’anticatalanisme, ha sustentat el negoci. Com s’ha pogut comprovar, quan ha fet aigües aquesta política heroica de l'estat, ha arribat la policia i la justícia polititzada per a fer-los la feina bruta, com a salvaguarda del model. Evidentment, aquests dos grans principis sagrats en què es basa l’excloent nacionalisme espanyol, estan assentats en grans falsedats i il·lusions. La “unitat” d’Espanya és aquesta visió equivocada de l’Espanya uniforme com a gran estat-nació centralista, amb Madrid de gran capital, que sol tenir molts problemes per incloure qualsevol tipus de diversitat. Aquest somni és i ha estat compartit per gairebé tots els polítics espanyols que han tocat el poder. La veritat és que l’estat espanyol no ha estat mai “estat-nació”. És un estat. En aquest país hi conviuen diverses nacionalitats i llengües. Les relacions entre els pobles han estat més o menys cordials en funció de la conjuntura històrica. Espanya és com és i no com a alguns els agradaria que fos. La segona falsedat en què es basa el nacionalisme espanyol, i segurament la que més ha quallat perquè es repeteix diàriament com un mantra per gran part de l’esquerra espanyola, és la de la teòrica “igualtat” dels espanyols. Aquesta falsedat és tan evident que no cal esmerçar-hi gaire tinta. Algú ha vist alguna fotografia d’Urdangarín entrant a la presó? Per què els catalans hem de pagar per fer servir les carreteres que altres territoris tenen de franc? Els privilegis de la reialesa i les grans diferències entre els ciutadans de les diferents comunitats autònomes de procedència són tan brutals que parlen per sí mateixes. Qui són els principals beneficiaris d’aquest cercle viciós? La resposta és ben clara: l’Ibex-35, el palco del Bernabeu i les tres-centes famílies que des de fa moltes dècades dominen Madrid i han privatitzat l’estat espanyol a favor seu. El procés independentista català, sobretot, i també el 15-M, han servit com a accelerador d’una anàlisi crítica que ha permès visualitzar la veritable naturalesa de l’estat i evidenciar que, més enllà de l’econòmic, Espanya no té cap projecte. Després de l’esperpèntic espectacle que vam presenciar recentment en el ple del Parlament, és evident que hi ha desavinences i que no hi ha ni un fons ni una estratègia compartida entre Esquerra Republicana i Junts X Catalunya. Com ja alertava l’expresident Artur Mas l’any 2015, “hem de superar la lògica de partits, ja que això ens fa més forts davant la maquinària de tot un Estat”. Certament és imprescindible que ERC i el PDeCAT es dissolguin temporalment en un partit fins el dia que Catalunya esdevingui un estat en forma de república. Els partits funcionen com les sectes. Els partits tenen els seus interessos, com és evident i lògic. Però en la conjuntura actual, amb presos polítics, els partits independentistes no poden desaprofitar els grans avantatges que els brinda la unitat d’acció perquè ja fa temps que la por ha canviat de bàndol. Junts X la República ja s’ha registrat i desitjo i espero, pel bé del país i més aviat que tard, que es materialitzi i sigui una realitat. Els republicans que no estiguin còmodes amb aquesta coal·lició sempre podran votar la CUP. Al mateix temps, l’independentisme català ha de ser conscient que s’enfronta a unes veritables institucions político-econòmiques extractives disposades a utilitzar tot el que faci falta, com s’ha vist, per combatre la idea de república catalana i no canviar de model, ja que hi veuen perillar el seu exitós negoci i privilegis. Per eixamplar la base caldrà teixir complicitats amb tots aquells espais no independentistes que denunciïn l'enriquiment escandalós i desvergonyit d'aquestes elits extractives i defensin un projecte republicà. Fins i tot per a ajudar Espanya.